LA FAL·LÀCIA DEL PATIMENT

La capacitat de sentir dolor no és exclusiva dels animals humans. Tota espècie animal és sensitiva, és a dir, sap distingir entre plaer i dolor.
El tacte, l'activitat sensorial més primitiva, ens permet diferenciar una carícia d'un cop, crea la sensació d'alerta necessària davant un perill per protegir la nostra vida.

No hi ha cap estudi biològic seriòs que hagi demostrat que les diverses espècies animals experimenten diferents graus de patiment envers el dolor.
Juan Carlos Illera, director del Departament de Fisiologia Animal de la Facultat de Veterinària de la Universitat Complutense de Madrid, va presentar un interessat estudi amb el que pretenia demostrar que "el toro de lídia disminueix la percepció del dolor amb un mecanisme especial" davant una situació de perill. Segons Illera, semblant reacció el convertiria, doncs, en un animal hormonalment diferent i únic que no respon al dolor com les altres espècies animals. Aquest estudi no s'ha pogut publicar en cap revista científica de prestigi a dia d'avui i ha sigut completament refusat per la comunitat científica,degut a què les medicions del cortisol (hormona que inhibeix el dolor) no s'han mesurat reproduint les condicions de l'acte mateix de la lídia, moment en el qual el sistema nerviós del toro es troba completament destrossat per eines que, com la puya, el sotmeten a una tortura física.

El patiment (i no només el físic) és universal, mai no ha d'esdevenir una excusa per a establir la supremacia d'uns éssers vius sobre uns altres. Justament en relació amb això, en Joan Herrera del grup polític Iniciativa-Verds, va elaborar una bateria de preguntes parlamentàries sobre el món taurí i les subvencions que arriba a rebre. En una d'elles deixava en evidència les contraccions en les que cau la llei de protecció animal vigent, qüestionant si existeix cap diferència entre les corridas de toros i d'altres activitats tradicionals on es torturen animals (les baralles de gossos, o de galls, per exemple) i que actualment estan prohibides.

El cas dels peixos també mereix atenció. Habitualment, per falta d'empatia, els sentim més llunyans en l'evolució de les espècies, encara que també són capaços de sentir, com ho avalen diversos experiments científics. Un d'ells ha demostrat que les truites tenen 58 sensors a la cara capaços de detectar agressions mecàniques, estímuls químics i de calor, de manera molt similar als amfibis, les aus i els mamífers (inclosos els humans). El fet de considerar els peixos com a animals no sensitius prové de la creença cristiana que permet el consum de carn de peix durant la quaresma i en canvi prohibeix la carn vermella o d'aus. També és curiós comprovar que quan un peix agonitza, no ens provoca la mateixa empatia que qualsevol altre mamífer, ja que no emet cap signe sonor (crits) de patiment.

Com a prova irrefutable de la superioritat de l'espècie humana, s'acostuma a acceptar l'ús exclusiu que fa del llenguatge com a eina de comunicació. El fet que primats dominin una versió reduïda del llenguatge mitjançant l'ús de signes que empren els sordmuts, o que un dels gens humans responsables del llenguatge (FOXP2) estigui present també en els macacos, els goril·les o fins i tot alguns ratolins, tira per terra aquesta teoria.

Cal un canvi de mentalitat que ens faci considerar els animals com a éssers sensitius i no com a objectes o productes de consum de la indústria alimentària, tèxtil o de l'oci.

Fonts: "La Naturaleza Humana" de Jesús Mosterín, BBC en español, Diario de Córdoba i conferència del biòleg Marc Berkoff (a les I Jornadas Internacionales sobre Derechos Animales a Las Palmas de Gran Canaria).