dimarts, 29 de setembre de 2009

CONTINUEM AL SEGLE XIX...

Nou article de Julio Ortega Fraile en el que es fa ressó de la notícia que el Ple del Senat ha rebutjat la moció presentada per Entesa Catalana de Progrès (ECP), amb tan sols 30 trenta vots a favor i l'oposició del PP i del PSOE, per la qual instava al Govern a revisar la normativa sobre declaració de Festes d'Interès Turístic Nacional o Internacional a aquelles que comportin maltractament a animals o persones, amb l'objectiu de "vetllar amb especial cura el respecte per animals i persones". El senador de la Entesa Josep Maria Esquerda va subratllar així que no es tracta de prohibir res a ningú, sinó de deixar de promocionar a l'empar de l'Estat el maltractament contra els animals i separar el maltractament animal de la tradició, a més de recollir en el Senat el sentiment social que reconeix la crueltat i el respecte als animals com una disfunció social.

"El Senado ante el maltrato de los animales"

Han vuelto a meter los pies en la prehistoria Señores del Gobierno, y lo han hecho de la mano de sus supuestos oponentes políticos, a los que sin embargo parece unirles el gusto patológico por la crueldad con los animales. No voy a introducir en el mismo saco de inductores al maltrato de seres vivos en festejos y tradiciones a todos sus representantes en el Senado, porque algunos creo que tuvieron que contener las náuseas al comprobar las inclinaciones de sus compañeros de Partido, pero lo que no admite discusión es que su Grupo, en el que tal vez habría que cambiar el significado actual de la última sigla de su acrónimo por el de “Especista”, tiene verdadero pavor a dar cualquier paso que represente conceder la razón a quien la tiene: todos los que exigen el fin de la tortura a los animales.


Están Ustedes mucho más cómodos así, les llega con quitar de las calles nombres asociados al Franquismo pero sin embargo, conservan uno de los indicadores de la España más atrasada y salvaje. Siento repugnancia por su cobardía o por su complicidad con estas acciones cargadas de sadismo y de brutalidad, y espero que su comportamiento les pase la factura correspondiente, porque no se puede confiar en unos estadistas que se niegan a erradicar el ensalzamiento de la violencia. De poco vale que digan buscar soluciones a la crisis o a los accidentes de tráfico, si por otra parte fallan en lo más elemental: en coadyuvar a que la ciudadanía considere el respeto ajeno y la protección a los más indefensos como valores fundamentales, eso si que sería el remedio contra otros muchos males sociales.
-
Después de esta vergonzosa sesión, su Orden Ministerial de 2006, en la que se prohibían las fiestas en las que se maltratasen a los animales, queda convertida en un monumento al oportunismo y bañada en sangre, porque es incontestable que a Ustedes les trae sin cuidado el sufrimiento de estas criaturas, cuando a pesar de ese paripé legal, siguen permitiendo la vigencia de aquellas cuyo origen es anterior a esa fecha. Si lo que pretendían con semejante decisión era contentar a los animalistas en busca de su voto se han equivocado por completo, porque estamos en contra de la tortura y de las condenas a muerte con independencia del día en el que se redactó el artículo que las ampara.

Les convendría tomar nota de sus “colegas” del PSC, que han demostrado una dignidad y una moralidad de la que Ustedes carecen. E imagino que suscriben por lo tanto las palabras del Senador conservador cuando indicó que “la definición de maltrato es opinable”. Aquí Caballeros - por mostrarles consideración atendiendo a razones de educación, que no de convencimiento - lo único discutible es su honestidad, porque les recuerdo como muchas veces se ha hecho ya, su promesa de elaborar una Ley de Protección Animal. Pasaron los mítines previos a las elecciones y su talante progresista se transformó en actitudes cavernarias.

Por eso me suscita una risa amarga cada vez que les escucho jactarse de cumplir algo que les gusta tanto nombrar: su “hoja de ruta”; en la que parece que se han saltado el párrafo referido al amparo de los animales y que alguno de sus asesores durante la campaña les aconsejó que incluyesen, porque “unos cuantos votillos ganaremos”. Lo cierto es que en su día, con aquella Norma, reconocieron que lo que padecen los animales en las tradiciones populares es agravio físico y psicológico y no otra cosa, y que el que le sigan otorgando legitimidad atendiendo a su antigüedad les convierte en mecenas de la brutalidad y en responsables de esas prácticas.

Si realmente, como alegó el Sr. Marqués, lo que le hacemos a los animales es susceptible de ser calificado de maltrato o no según interpretaciones, lo mismo les digo acerca de las violaciones o de la quema de bosques. Mientras para algunos de Ustedes la crueldad se pueda denominar arte o cultura, no tendrán la menor justificación moral para que ciertos individuos no puedan declarar que forzar sexualmente a una mujer es un acto de amor incontenible, o que dejar reducidas a cenizas cientos de hectáreas, no se trata realmente de un homenaje a uno de los elementos primarios: el fuego.

Que un torero, que se gana la vida matando, defienda su miserable ocupación es lamentable pero hasta cierto punto comprensible, atendiendo a su naturaleza agresiva y egoísta, pero resulta todavía más deleznable ver como Ustedes, que perciben su sueldo por “servir a la Sociedad”, se erigen en baluartes de esas tendencias criminales. Tanto si lo hacen por miedo como si es por placer, lo cierto es que se aprovechan de la ignorancia y de la indiferencia de la gente al respecto, pero no se confíen, cada día la información y el compromiso son mayores y por lo tanto, su notoria ruindad se hace también más patente.

Me gustaría disponer del poder para llevar a cabo una acción: la próxima vez que aparezcan en cualquier televisión proclamando lo modernos, lo avanzados y lo adelantados que somos en este País, mostrar inmediatamente después de su intervención las imágenes del feroz lancero que el pasado día 15, trataba de extraer su lanza del cuerpo sangrante de Moscatel, el Toro de la Vega de Tordesillas, escarbando con ello en sus ya tremendas heridas y todo con la intención de volver a ensartársela. Sería muy ilustrativo contemplar cómo se les helaba en ese instante su sonrisa ladina e hipócrita, teniendo que tragarse sus mentiras con un buen sorbo de la sangre del desdichado animal.

El verdadero interés turístico en España no está en contemplar como alancean, abrasan, atropellan, ahogan o mutilan a un toro, sino en observar a ejemplares de caminar erguido propios de la Edad de Piedra, disponiendo de carta de diputado.


Helena Escoda (antropòloga) ens dóna una visió global dins de la història de com una tradició tan cruel ha evolucionat fins al que és actualment, i sobretot de com els governants han permès i han prohibit puntualment els espectacles amb toros segons els interessos, com està succeïnt ara mateix amb el govern del PSOE i l'oposició del PP.
Aquest article ha estat publicat al web de l'associació animalista AnimaNaturalis:

Anàlisi de la tauromaquia des de les seves arrels.

Encara avui no hi ha acord per unanimitat sobre els orí­gens de la tauromaquia. La veritat és que, tant com la seva gènesi, com la seva arribada fins als nostres dies, es deuen a un cúmul de circumstàncies diverses. Des de la prehistòria paleolí­tica, l'ésser humà ha caçat toros. D'aquest fet, vam conservar varietat de pintures rupestres. El toro salvatge, el bos primigenius taurus, va ser domesticat en el perí­ode neolí­tic. Era utilitzat com animal de tir per a l'arada en les activitats agrí­cues i, en menor mesura, com recurs càrnic. Des de les nostres arrels prehistòriques, aquest animal ha estat dotat d'una complexa simbologi­a. Aquest rumiant, en diferents civilitzacions i cultures, ha simbolitzat la força, la virilitat, la capacitat per a engendrar, la fertilitat, la deïtata protectora de l'agricultura etc...

En els últims i decadents anys de l'Imperi Romà, tenim documentades les primeres notícies sobre la participació de toros en espectacles, la finalitat dels quals era oferir violència gratuïta. Aquestes pràctiques eren anomenades venerationes, lluites que animals lluitaven contra altres animals, homes lluitaven contra animals o homes i dones eren llançats a les feres com càstig deshonròs, en aquest moment les seves morts, es van convertir en una diversió per al poble. Aquests espectacles duraven hores i es vaig oferir­an en diverses modalitats.

Juli Cèsar va ser qui va introduir els toros d'Hispania en les venerationes que s'organitzaven en el Coliseu de Roma. Un conegut matador de toros va ser un tal Karpòfor. Ovidi descriu que usava una tela vermella per a cridar l'atenció de l'animal perquè envestís i després el matava armat amb una espasa i un escut. La majori­a d'aquests lluitadors, anomenats bestiarrii, eren condemnats, presoners de guerra, desertors de l'exèrcit, esclaus condemnats o voluntaris de classe humil, els quals es sentien atrets per la possibilitat de deixar la seva condició de miserables, ja que els combatents que podien sortir vius de les feres, eren aclamats pel poble i gaudien d'una gran popularitat.

Organitzar aquests espectacles comportava grans costos econòmics, en els quals participava moltíssima gent. Des dels caçadors que organitzaven expedicions per a capturar animals salvatges, fins als encarregats de fer publicitat de l'esdeveniment.

La finalitat polí­tica que perseguia era entretenir al poble, i especialment, a la gran massa de desocupats que hi havi­a a l'imperi decadent, que fins i tot van arribar a ser mantinguts pel propi Estat. D'aquesta manera, s'evitaven manifestacions per a reclamar drets polí­tics, el repartiment més just de la propietat i els disturbis en la ciutat. A l'emperador Neró li encantava baixar a la sorra de Coliseu a exhibir-se matant lleons. L'historiador Suetoni ens descriu que abans prenia la precaució de llimar-los les ungles i les dents, i afeblir-los sense donar-los ni aigua ni menjar i amb alguna substància aturdidora. El poble, que ignorava tals paranys, aclamava al seu emperador perquè podí­a matar lleons desarmat, fàcilment. Aquesta polí­tica es coneix com el pa i circ (panem et circenses).

En la Hispania romana, també van existir amfiteatres i circs, com els de Mérida, Tarragona, Itàlica o Saelices. A la capital de cada província s'organitzaven venationes com les de Roma, segons les seves possibilitats i recursos.

Durant el 206 a.C, sota el domini de Roma, va arribar a la Pení­nsula Ibèrica, el culte a Mitra. Entre els ritus cerimonials a aquest déu, vaig existir­ un que se sacrificava a un toro amb un punyal i es batejava al fidel amb la seva sang. Quan Roma va caure, es van formar diversos regnes independents. a l'Hispania es va formar el regne godo. Aquest va caure sota la conquesta dels àrabs, que va començar en 711. En 722, amb la victòria cristiana en la Batalla de Covadonga, i en 732, amb la victòria en la Batalla de Poitiers, va començar la Reconquesta, i la formació de nous regnes cristians.
Durant el perí­ode de formació dels regnes cristians, el primer espectacle taurí formalitzat que coneixem va tenir lloc en León, en 815, encara sota domini àrab, encara que els seus organitzadors eren cristians. El primer anunci públic d'una corrida, del com tenim constància, és el de la celebrada a Ávila, en motiu de la celebració de les noces de l'infant Sancho d'Estrada durant el 1080. També va haver una corrida el 1107 per a celebrar les noces d'un tal Blasco Muñoz, en la localitat de Batolla (Logroño). Per a celebrar la coronació d'Alfonso VII (1133), es van còrrer diversos toros, i a León al 1140, es va festejar de la mateixa manera les noces de la seva filla.

La tradició de còrrer als toros (aquesta és la forma que des del segle XIII trobem en els documents per a referir-s'a aquestes matances) s'executava per a festejar noces, coronacions, batejos, victòries en batalles, homenatges fúnebres, canonitzacions de sants etc... Qualsevol ocasió donava lloc a còrrer toros. Aquest entreteniment, solia ser practicat a cavall per la noblesa i imitat a peu pel poble pla. En llocs com a la Plaza Mayor de Valladolid i a partir de 1619 en la de Madrid o en el parc de Buen Retiro, es solien practicar tornejos medievals on cavallers s'enfrontaven entre si­, i més tard, es deixaven toros que si envestien eren atacats i morts amb llances o eren perseguits per una quadrilla de genets que els clavaven llances (jocs de toros i canyes). En aquests tornejos, la finalitat dels quals era embrutir al poble, es valorava el toreig a cavall, que per definició era com ho realitzaven els aristocràtics. L'acció auxiliar que podien fer els plebeus per a cridar l'atenció al toro, no va merèixer cap esment per part dels cronistes oficials. Cal tenir en compte, que en tots aquests espectacles medievals, es mataven toros, però també es van perdre moltes vides humanes.

En l'Edat Moderna, comencen aparèixer les crí­tiques més severes contra aquesta pràctica tan abominable. Les crí­tiqus es basen, sobretot, a causa de la gran quantitat de morts humanes que provocaven. Aquestes morts, no eren solament a causa de les envestides de toros, torejar generava baralles entre homes, que acabaven clavant-se les llances entre ells, així­, com morts degudes a devessalls per a assistir i poder veure de prop tals espectacles.

Durant el 1567, el Papa Pius V va emetre la bula De Salutatis Gregis Domici, en la qual es prohibien espectacles taurins, al ser qualificats com a «cosa del Dimoni, aliena al cristià, a causa de la gran quantitat de morts, ferits i lisiats que provoquen». L'Església amenaçava amb excomunicar als que desobeïssin al papa i en no enterrar en terra sagrada als que morissin en aquestes pràctiques. No obstant això, es va fer cas omís d'aquesta ordre papal, i per desgràcia, la seva vigència va daurar poc.

El Papa successor, Gregori XIII, amb la bula Nuper Siquidem, al 1575, es va consentir de nou còrrer als toros, ja que segons li havi­a informat el rei Felipe II, còrrer als toros era tan beneficiòs per als seus regnes. En realitat això no era així­, tot això era a causa de el seu propi vici i a les pressions que rebia per part de la cort. El poeta Francisco de Quevedo en la seva epí­stola Contra las costumbres presentes de los castellanos, dirigida al Comte-Duc Olivares, es mostra crí­tic contra la crueltat infligida a l'animal i per què aquestes matances descontrolades, tenien conseqüències nefastes per a l'agricultura.

Durant el 1700, va arribar A Espanya la dinasti­a borbònica, amb el rei Felipe V. En motiu de la seva arribada, es va festejar corrent a diversos toros. Felipe V, procedent d'una cort parisenca molt més avançada i refinada que la castellana, va considerar l'espectacle una festa bàrbara, cruel i de mal gust, que només donava malament exemple al poble. La noblesa castellana va poder accedir a uns nous usos i costums portats per Felipe V, i d'aquesta manera, els nobles van abandonar el toreig, considerat un costum castís i medieval, i va adoptar un comportament aburgesat i més refinat. Llavors, la plebe va continuar la festa a la seva manera, gairebé sempre sense cavalls, ja que resultava un animal massa costòs per a aquestes gents. A partir d'aquest moment va començar a configurar-se el toreig com avui ho coneixem, en el que el protagonista és un home que toreja a peu. Encara que la dinastia real va intentar acabar amb aquestes pràctiques, va haver de cedir i permetre-les a causa del fort arrelament entre els espanyols.

És durant el regnat de Carlos III (1759-1788) quan es comencen a construir les places de toros, l'antecedent arquitectònic dels quals és l'amfiteatre romà. No tots els espanyols veien amb bons ulls aquest desenvolupament de la tauromàquia, sobretot a partir de la construcció de les primeres places, les de Ronda, Sevilla, Olot...

El liberal José Picón en la seva obra Pan y Toros al·ludeix, directament, al caràcter embrutecedor que tenia el circ romà, ja que veia en aquesta actitud taurina una forma d'allunyar al poble de la cultura cí­vica i de la polí­tica. El cartell de toros més antic que coneixem data de 1763, per a promocionar la inauguració de la temporada a Sevilla. Al1771 va morir, agafat pel toro en la plaça, el primer torero de fama, el nom de la qual coneixem: José Cándido.
L'inventor de la corrida moderna va ser Joaquí­n Rodrí­guez Costillares (1743-1800), empleat de l'escorxador de Sevilla, com tota la seva família. Va organitzar les quadrilles de toreros, los tercios de la lidia, el toreo de capa i la verónica, va millorar l'ús de la muleta perquè es clavés millor en les carns, va inventar l'estocada i el volapié, així­ com va modificar el vestit de torejar. El primer tractat de tauromàquia va ser escrit al 1796, per José Delgado Guerra, un dexeple de Costillares.

Quan arriba el segle XIX, a tota Europa han començat a erradicar-se els costums en què es maltracten animals per a entretenir. No obstant això, a Espanya comença un nefast segle taurí. Ara, el torero que ha fet fama entre el poble, és rebut en les corts del rei com un heroi. El rei Fernando VII, l'últim rei absolutista, va tancar la Universitat i va obrir les escoles de tauromàquia, des d'on es va promocionar la tauromàquia que avui coneixem. Val a dir, que la tortura pública d'animals humans (bruixotes, heretges, delinqüents, etc...) i no humans era corrent en tota Europa fins al segle XVIII, i al XIX, es van suprimir. Per posar un exemple paral·lel a Anglaterra eren freqüents els bull-baitings, baralles entre gossos i toros o mutilació de toros per éssers humans. Aquestes pràctiques van ser prohibides el 1824 i el mateix any es va fundar The Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals. Anglaterra va ser el bressol de la Il·lustració, moviment que a Espanya gairebé no va existir. La Il·lustració no va ser tan sols un moviment polí­tico i intel·lectual, va anar també un moviment moral. Els il·lustrats sempre es van oposar a la tortura pública, com cosa degradant i embrutecedora, tant infligida a persones com a animals.

El segle XIX té innombrables exemples del que comportava la barbàrie taurina. La ciutat taurina per excel·lència, en aquell moment, va ser Barcelona, aquesta ha estat l'única ciutat del Món en tota la Història que ha mantingut tres places de toros actives alhora. Cal tenir en compte, que Barcelona esdevé taurina paral·lelament al seu procés industrialització. Barcelona va ser el motor industrial de l'Espanya del XIX, per tant, és on van viure­ la majorí­a d'obrers. Les condicions de vida de la classe obrera espanyola del XIX, estaven entre les pitjors d'Europa. Només a Rússia, l'esperança de vida era més baixa que a Espanya. Les vides dels homes i dones d'aquell moment eren bastant frustrants. A les fàbriques es treballen unes catorze hores, els habitatges dels treballadors no reunien les mínimes condicions de salubritat, en la ciutat industrial es podia trobar treball però també la pobresa es feia més visible i no es trobava millor qualitat de vida, podia ser l'escenari de les pitjors degradacions.
Com a mètodes d'evasió es consumien grans quantitats d'alcohol i s'anava als toros. El 1835, a la plaça de la Barceloneta, El Toril, van sortir sis toros mansos, és a dir, que no envestien i esbudellaven als cavalls. El públic indignat per "la dolenta qualitat de la corrida", va sortir al carrer arrossegant un toro i van anar a cremar convents i esglésies, amb la qual cosa, gran quantitat de patrimoni artí­stic i documents històrics de la ciutat, van desaparèixer.

La dita diu: Van sortir sis toros, tots sis dolents i aquesta fou la causa d'anar a cremar els convents. Si el toro era mans, i no complia les expectatives del públic amb ganes de veure sang, se li clavaven banderilles de foc amb pólvora, amb la qual cosa se li causava encara més sofriment. Aquesta pràctica es va prohibir en el segle XX, durant la dictadura de Primo de Rivera.

A principis del segle XX, la bravura del bestiar es media amb el número de cavalls que el toro esbudellava, els cossos dels quals no es retiraven de la plaça, sinó que allí­ vaig romanaven, com a part de l'espectacle. Cavalls morts i agonitzant esbudellats, era el reclam del públic, sempre irascible, que llançava al ruedo tot tipus d'objectes i animals, pràctica que es va prohibir, per a garantir la seguretat del torero.

En definitiva, com va afirmar Manuel Vicent, si el toreig és cultura, el canibalisme és gastronomi­a. Aquesta fiesta no ens fa millors, al contrari, perquè ens sociabiliza amb aquestes crueltats, fent-nos més indiferents respecte al sofriment aliè.

1 comentari:

  1. Te agradezco toda la información recopilada. Es una pena que justamente sea Barcelona un exponente máximo de la tortutradición. Que vergüenza!.
    Gracias por todo lo que estás haciendo.

    ResponElimina